38è de n'Aristarc

Aristarc Verdura, mort (38)



Pel fet que som una família modèlica, a model family, només de lleugeres equivocacions, slight mistakes, som culpables, de petits errors inevitables, vós. Altrament tot perfecte, vós. Everything fine, so fine.

De ben petitet em deia ma mare, Nen, no és pas que siguis del tot idiota. I ensems feia que sí mon pare, tot volent dir que no, és clar. Però, continuava ma mare, pel fet que anar a estudi costi tant, hem pensat que te n’haurem de fer passar (as a mental retard). Car s’escau que hi ha tampoc no gaire lluny de casa un internat per a idiotes, si fa no fot subvencionat per l’estat. No ens caldrà pagar gaire, gairebé gens, i mentrestant tu podràs rebre l’educació que hi lliuren, saps? A part que, voltat de beneits del cabàs, seràs el gall de panses del pati d’estudi. You’ll be the cock of the whole dunghill, the boss of the roost and the roster. Això reforçarà el teu amor propi i el teu punt d’honor i tota aquella altra merdegada diguem-ne psicològica, self-assurance and all that psychobabble shit. Tant se val, la qüestió que sortiràs educat fins al plomall de la cresta, fa? L’idiota més dotat de tots. Quina escaiença deliciosa que hàgim sabut trobar aquest expedient! Acana! T’ensenyaran pràcticament sense pagar!

Tot va anar com una seda, és clar, no pas per no res som una família modèlica, de qui les decisions són sempre encertades. Tret que... Tret que, slight miscalculation, lleugera badada, en aquella escola per a idiotes (no sé pas les altres) només hi ensenyaven idiotades!

Alta nit i sóc al llit clapant i de sobte em desvetll amb molt urgent caguera. A les fosques, sense encendre cap llum, car prou sé on para la comuna, directe hi vaig; m’hi assec alhora ja cagant i, sorprenentment, gairebé caldria dir astoradament, el seient és ben tou, massa tou, i massa alt, de tal manera que no pot pas ésser que hagi oblidat d’apujar la tapa de la tassa de cagar-hi; la merda s’espargeix girientorn, en tinc el cul ple, mes el qui és sota meu en té encara més i sobretot a la falda, car gairebé simultàniament de demanar-me què collons s’esdevé m’arriba l’explicació, What the...! fa el crit de mon de mon pare qui es veu que també s’havia aixecat durant la nit i s’havia assegut damunt la tassa de cagar-hi i s’hi havia adormit. Encenc aleshores el llum i veig el desastre. Automàticament allarg el braç per a agafar la tovallola i eixugar-lo, mes, un segon petit error, pobre de mi, prenc les tisores de la cuina amb les quals ma mare sovint abans d’anar a clapar, tot cagant o pixant, es retalla els pèls del cony mentre s’està asseguda a la tassa de cagar-hi, i amb un parell del que em pens que són fregaments de merda amb la tovallola, li entaferrava a mon pare un parell de fatídiques estisorades, i au, capat.

Pel fet que som una família modèlica, tots els pecats menuts com aquells són immediatament perdonats. Mama, mama, dic, he fet un parell de petits errors! M’he cagat damunt mon pare i després l’he capat! Mum, I’ve castrated dad after having shitted all over him; both sorry instances, mom, by mistake, of course!

Respon ma mare, qui no dorm pas sola, ans amb un company meu d’oficina (ell hi fa de manaire, jo d’escombra-corredors i buida-latrines), These things happen, you know! Just your typical everyday mess. Don’t worry your tiny brain, and call the ambulance later than sooner, as I know you will, you fool. I es va ficar tranquil·lament a continuar cardant amb l’ardent intrèpid jovençà d’aires i faisons gansterins (i faiçons potser adòniques, ai).

Mon pare no gaire, o belleu no gens, content que m’hi hagi cagat i, damunt, l’hagi capat. Els de l’ambulància ens diuen nogensmenys que d’accidents d’aquest estil n’han vists de molt pitjors. Que aquest particularment no és gens estrany. Gent qui, molt com cal, per a no fer perdre el son a ningú, no volen encendre el llum ni fer gens de soroll quan van a cagar enmig la nit, i llavors es caguen damunt un altre qui, tot havent-se aixecat abans per a la mateixa comesa, s’escau que s’ha adormit damunt la tassa; i que després amb el pànic, l’astorament, la distracció, la foscor i el cervell mig somiós encara, que hom agafi, per comptes de cap esponja ni tovallola, l’objecte més ofenós per als pobres collons del pobre cagat... Hey, these things happen every day, you bet you, sir, ma’am, oh yeah!

Com en totes les famílies modèliques qui hi mana a la nostra és la mare, i prou. És la qui carda quan vol i amb qui vol, la qui manega exclusivament els calers, la qui decideix de tot, la qui té tota iniciativa, la qui es fa pregar, la qui cal sempre agrair, la qui cal sempre obeir, a qui cal sempre implorar permís per a qualsevol activitat per mínima que et sembli...

I així és com tot rutlla ni roda ni carbura collonut, fi d’allò pus... És clar, si fem abstracció de les atzagaiades que sempre t’han d’eixir tard o d’hora vulguis no vulguis de trascantó, i sobretot, ves per on, en les famílies més diplomadament exemplars.

Som l’endemà i ens diuen els de l’ambulància, vull dir, els de l’hospital, per telèfon, que han pogut “salvar” mon pare, i, per a celebrar-ho i consolar-la d’alguna manera, ma mare i jo ens fotíem a jeure i cardar. Car quin catacrec emocional, vós! Naltres qui ja li havíem preparat a very touching obituary per al diari, una nota necrològica d’allò més sentida, ressentida, sensible, sensitiva. Estil... “Marit i pare exemplar de la família modèlica Verdura i Marmanyera, s’ha mort l’ubiquament diguem-ne estimat, mestre Aristarc. S’escarrassà tota sa putrefacta vida per a nodrir dona i fill, fins que, massa vellot i impotent, el retiraren amb una pensioneta, i féu molt ben fet de llavors morir’s, pare modèlic qui sempre fou, gicant a la vídua i a l’orfe la mitja pensioneta i un bon pessic de l’assegurança. Descansi, descansi, que prou cansat devia estar, hà.”

El pallús entonat company torna de l’oficina, i ens enxampa xinant, i com s’alçura, pobrissó, carallot malcarat. Se m’encara irat al ferro roent. Quines barbaritats de fer! Immoral, amoral, de corral i de mural! Que en muira el memorial! Encara rai si només fos sexe oral! Mes sexe rectal, vaginal, ventral...! Contranatural! Mira que jeure i xinar amb sa mare! Qui això fot és infernal! Perdó no hi té, hò i tal! És de condemnats, d’heretgets, de podrits, de demònics... i cal tancar’l i cal anihilar’l! Això no ho fa ningú... ni ningú amb dos dits seny! Ésser ben boig i perillós no cal!

I jo dient-li que sí, home, que sí, que si naltres ho fem, i naltres som una família modèlica, doncs, collons, palès, els modèlics marquem la norma, marquem el model, prou ho diu el mot i tot, i, marcant el model, per força tothom content; i naltres, doncs, al capdavall rai, d’allò millors, d’allò més normals. Shit, we are the clear-eyed mirror to which the whole bleary-eyed society looks up! El cànon, la prescripció, el paradigma... el prototip, la matriu mateixa, som! Anem a missa a complotar com fotre i quinar els datspelcul de més avall, i els lumpen i tot, no fos cas; ei, és clar, i prou que donem als pobres tota mena de brutícia i de malaltia perquè continuïn satisfets fotent de pencaires i d’esclaus. Ningú no ens pot pas mai criticar de re, jotflic, capdecony, així que no siguis esqueixa-grues, em cag en déu!

I ell, Si això és així, s’ha acabat el mode model, doncs! Si tu ets modèlic, nosaltres ja no ho serem, no serem normatius, ni normals, ni enormement inermes; serem... serem... serem sui-gèneris, serem especials, serem anormals, serem subnormals, més subnormals que tu! I tu, per modèlic, per exemplar, per òptim, per plausible, per impecable... doncs a la merda, no hi caps! Al canyet, al canyet, condemnat, pudent, carrincló! Out! Out! To hell with you! Or I’ll get you killed!

Durant la discussió de fill amant i amant i prou, ma mare pràcticament cap paper, massa acostumada a la mateixa situació on dos amants seus pelen la grua més o menys corruixats. I avui, més, vull dir, pitjor (o millor). Després de catorze orgasmes seguits, la veus tota tantmefot, quite non-committal, the contented girl, plenty nonchalant also. Donant la raó a tothom plegat.

I ell doncs, com dic, llençant-me de casa, i ella rai. El gegantí ull de cabra omnituent del seu cony to everything acquiesces, a tot dóna el vist-i-plau.

Mon pare ens el tornen a casa, mentre a mi me’n foten fugir. Torna a miques, la veritat, fet un petit grumoll que us cap en un cabasset d’anar a comprar mongetes i enciam. Es veu que els cirurgians, al cap d’hores, on, després de perdre’s per laberints ciutadans, els de l’ambulància el feien espetegar a l’hospital, i llavors, bo i cercant el quiròfan, els ximplets infermers es tornaven a perdre pels dèdals nosocomials, el trobaven, dic, els despreocupats cirurgians d’ampla anomenada iatrogènica, se l’ensopegaven, doncs, tot dessagnat pel tall d’estisores que adés el capava, i alhora molt infectat per la merda que pel forat de la idònia nafra s’hi havia filtrada (com totes les famílies modèliques, tenim una femta molt infecta); tant se val, així que es veu que... We had to cut, and cut, and cut! Li començaven de toldre al cos trossos, coses, objectes, farfutalles, atifells, penjarelles... membres... excedents... òrgans duplicats, gangrenats o que ho semblessin, bocins sospitosos ça i lla, que ses eminències anaven llençant als cossis de deixalles i brutícies expressos per a apaivagar els avesats gossos grassos del carreró de darrere. So much we ablated and obliterated, and abscinded and subducted, that... voilà, at least he still’s got his head! Fins que no en roman sinó això, el meló i no pas gaire pus. Li dic doncs, al que roman de mon pare, tot anant-me’n, adéu, i que ja trucaré amb una mica de sort de l’altra banda de món on m’instal·laré, i que, en tornant multimilionari, potser li regalaré un carretó japonès, si fa no fa ridículament automàtic, perquè pugui potser arrossegar’s fins a la finestra, o pixar assegut, o menjar amb forquilla, o què ho sé. Coratge, doncs, i au.

Ara que m’han fotut fora de casa, què en faig amb tots els meus diguem-ne efectius crematístics? Doncs en faig una pilota en forma si fa no fa de baló de jugar a futbol. Feixos de bitllets i cilindres de pèmpins embolicats en durable conopeu; i au, ara, això rai, carrer avall que estic fotent el camp, alhora etzibant puntades al meu baló. I a poc a poc, heus que d’altres s’afegeixen al joc, sobretot uns uniformats. Els uniformats duen uniformes de començos de la divuitena centúria si fa no fot, i prou em sembla que tornen o van a qualque carallot recreació de cap batalla o efemèride de llavors, i sembla alhora talment que entre ells i jo no inventéssim així el joc del baló fet córrer a cops de peu, amb dos equips doncs equipats amb uniformes diferents, uns anant de blau i els altres de vermell, tret que, això sí, tots amb carrabines i baionetes, i cartutxeres i baldrics, i bandoleres, sabres, capells emplomallats, botes, jaques llargues... alguns havent-se empastifats o camuflats els visatges amb cremes fosques i tot... Ep, i així anar fent... fins que (per qualque carambolatge aleatori) l’empat no l’ha trencat algú de trascantó qui ha ficat la pilota segurament a gol, entrant la pilota feta de tots els meus estalvis a qualque banc o església... i així, pobre de mi, jo ja no veient-la mai més. Aquesta fou doncs la fi del matx. Els uniformats fotien el camp, uns plorant i els altres rient, i jo també me n’anava en porreta, escarrutxat, sense saber del cert si el meu equip guanyava, però segur que, perdre, hi perdia tots els calers.

Sóc a Pernambuc i, tornant de festa amb en Morfeu, després no puc dormir. Ja som a divendres i ha passada una setmana d’ençà que fugia de l’hotel sense pagar, i encara no he trucat tampoc mon pare; el dec fer patir, ell reduït a portar un cap força gros (vull dir, umflat), sense altre equip que uns bolquers que li emboliquen el monyó que és el romanent de son cos. Tant se val; estic passant aquesta nit, doncs, bo i dormint, malament rai, amb en Morfeu al costat, capiculat, si fa no fa repenjats ambdós (un l’esquena l’altre les cames) al dipòsit de l’aigua del bar-restaurant del propietari amb qui Morfeu és amic (potser una mica massa amic, atès la sospitosa faisó com es toquen de trast en trast). Hem anat a dormir els darrers, mentre només restàvem a l’establiment el propietari i naltres dos. Mentre el propietari se’n va a clapar a la cambreta vora l’entrada, en Morfeu i jo ens gitem doncs, damunt uns abrics, a l’ombra i empara del dipòsit del bell mig. Cap a les quatre quarts de cinc de la matinada, he sentides les veus; l’home del camió de l’aigua i el propietari saludant-se; l’home del camió de l’aigua sense adonar-se’n que érem dormint a la vora, ha endollada la màniga del seu camió al broc del capdamunt del dipòsit; quan ha acabat, ha tornat a saludar el propietari; el propietari s’ha tornat a amagar a la seua cambreta; jo ja no he pogut tornar a adormir’m; cap a les sis quarts de set, ha arribat el bàrman; no es devia adonar que el podia veure, car, amb uniforme i tot, i engegant la gran màquina (la maquinota que ho fa gairebé tot: tant cafès roents com gelats glaçats, i tant plats refrigerats com plats escalfats), i, en fi, ficant-se a la sòlita feina, posant-ho tot en cunç, preparant-se per als desdejunis i esmorzars dels clients matiners, doncs com dic, amb ulls mig clucs, distretament calant el cambrer del taulell, l’he vist aleshores sabotejant a cops alguns dels tubs de la puta sorollosa màquina, tractant doncs de fer-la malbé a pleret, qui sap per què, potser per enveja, o perquè és foll, o supersticiós i li ho diu la seua religió, o, en fi, per qui sap quina mena de revenja... Tothora el veies etzibant-hi, per a espatllar-ho tot, els batzacs, això també molt múrriament i de gairell, i amb una maça ensordida amb tot de draps embolicats, una maça semblant a una porcupina de respectables dimensions.

Amb un cop de colze bestial vull eixorivir mon company perquè denunciï si cal el bàrman al patró, mes en Morfeu escorxa el gat tan pregonament que només avia uns gemecs enutjats que tanmateix alerten el sabotejador. Se’ns atansa com si fóssim lladres, amb la fúria mortridora als ulls, amb la maça o la porcupina a punt per a descarregar.

Fugia, cames ajudeu-me, cridant cap al carrer.

Amics del patró, amics del patró! li anava dient, esperitat, mig guaitant endarrere. Tret que ell ni cas, mossegant-me la cua, amb les mateixes intencions assassines del començament. El cor em surt per les orelles, ja em veig mort, el crani asclat. Tret que ni l’agressor ni jo no havíem comptat amb la depravitat reptiliana que sempre ha decorada mon amic Morfeu. Ventríloc, fa aparèixer al pas del virtual assassí un simi degenerat i bel·licós. S’atura astorat el cambrer maleït; esguarda acollonit girientorn, no sap pas on ni de quina de les impudents icones penjades a les parets de bar-restaurant li vénen els desafiadors grinyols que tant no l’ombren. El gambit de mon company rutllava. Al criminal els ulls li deuen fer pampallugues, el joc de fotons i electrons generat per la seua por supersticiosa als esperits ensenyant-li segurament, tot i que no hi són, metamorfosis hiperbòliques en un paisatge hemorràgic on fòssils microorganismes esdeven no solament gegantins, famolencs. Al seu crani, ecos barrocs i retrunys polivalents el curullen ans sobreïxen amb indígenes oblocucions i filípiques; la seua íntima geografia, grau a grau, lleu lleu, només acaba collint fruits horrorosos, obesos viciosos llegums que esclaten en corrosius repulsius cretins legionaris fets de púgils esquelets qui, si fossin mig vers, prou escandalitzarien el bordell més borbònic, bubònic, pestilencial i tot.

Li dic a en Morfeu en acabat, i ambtant el patró acomiadava el crèdul sabotejador sense més compliments, Mercès per salvar’m, i respon, Aqueixos religiosos són tan fàcils d’embacinar, és a dir, desconfir! Arreu hi veuen follets, aparicions, miracles, terrorismes, lucifers, satanasos, tietes maries, els capsdecony!

I som passejant més tard per la vila i, sense ni saber com, ens hem posats a discutir sobre el pont Nou i el pont Vell. I jo dient-li que el Vell és lògicament i modèlicament més vell que no el Nou, i ell que no, que el Nou és el més vell, com a París; i jo, Merda per als parisencs, mòmies sense cultura! I ell, Que no ho veus que el Nou és el vell perquè en ésser més vell que el nou, havia adquirit entitat, pes impulsiu, autoritat, importància, seriositat, gravetat específica, i és clar que molt més que no el nou, el qual esdevenia molt més de pressa vell que no el Nou, qui s’havia guanyat, essent molt més antic, la denominació històrica. I no me l’he volgut creure, i aleshores m’ha posat un altre exemple, encara més carallot i datpelcul; m’ha dit, I el Camp Nou, el camp on juga el Barça, un obscur equip dels Països Catalans? Un camp molt vell ans decrèpit, que, perquè era nou al començament, el nom es plasmava en la cosa, natural! I jo ceballot ceballut, i li responc que, Quines rucades, noi! Such a shaky reference, you are now reaching for straws! Surely there’s no such country, nobody’s ever heard about it. Catalonia, ough! You are pulling my leg! Plus soccer wasn’t even invented so long ago for anything to be old, or even new-new for that matter! I m’ha gicat per impossible. Diu, Amb tu no s’hi pot enraonar ni modèlicament ni intel·ligentment. I au, ens hem enemistats, hem partides peres; de sobte, com s’esdevé sovint entre amics massa íntims, ja no ens podem ni veure; d’esquírria, i de fàstic.

Tret que quan sóc sol, sense sàpiguer ni on ficar’m, davant l’antic hostal, devent la cambra a l’hostaler i, damunt, un feix de tecs al raret amic propietari del bar-restaurant, sense espai doncs enlloc, l’espai que abans ocupava trobant-se com es troba ara doncs ocupat per altri, i sense vestits, tots confiscats i impugnats, desesperant-me, dient-me que pertot on aniré d’ara endavant, doncs, m’hi trobaré en fals... i amb la roba, com dic, sempre inapropiada; impresentable!

Malament rai. Sempre dec a hostals, i a hotels i a xibius, i llavors, sense enlloc on anar ni ficar’m, amb la dificultat afegida sempre per a trobar on cagar en pau, sempre havent-hi pertot als llocs “civilitzats” massa de públic, massa de gent... El neguit m’ennuega... I així és com esdevinc nostàlgic, esdevinc, com se’n diu? Enyorós.

I voldria trucar mon pare que digués a ma mare i al seu amant de torn (potser molt més clement que no el gàngster) que em trametessin, si els plaïa, qualsque diners, i, com no en tinc ni per a trucar, la sola solució és de fer-me dur a presó, que em donin els pudents una moneda per a fer la trucada legal que em pervé. Fotia doncs una puntada al sec del primer uniformat, i m’ha ventat uns quants mastegots in situ i se m’ha endut a tancar’m.

M’han despullat i espuçat i desinfectat, i ara a entomar l’interrogatori consuet.

Mes com li ho dius a l’ultracuidat vanitós entrevistador marieta de la bòfia, qui, perquè vaig nu, s’afigura, dissortat, que vull escalfar-li la bragueta...? Com li ho dic sense ofendre’l que, si vaig nu, és perquè, els meus vestits tan llords me’ls han deguts cremar... tots tacats de merda.... i encara no m’han donat els nous, vull dir, els vells, tant se val, els que donin de reglament a la cangrí.

Qui li confessa, és clar, que sóc jo justament qui, en topins copròfags, fent la meua feina, amb les nues mans, hi emboteix, encabeix i atapeeix el jorn sencer muntanyes de sòlida ans tova merda, piràmides immenses de fumosos humans estronts, tot cagats de fresc, no sols a l’oficina, també en experimental camp estès clafert d’obsedides marabuntes de zigzagants canfelips, els quals tots plegats, mig enfollit per la tasca colossal, haig d’anar buidant, i on els químics i científics (sempre impecablement nets ni modèlics, amb bates blanques immaculades, ells) experimenten, doncs, tant amb ruans i d’altres purgatius immillorables com amb discrets receptacles que, tantost merda els fiques, meravellosament la paeixen per al capdavall produir-ne molt concentrats petits inodors comprimits de força vegetal generativa molt admirable, que les dones fines, pagant rai, s’empassen a cabassos en acabat per a ésser, si es pogués fer, encara més merdoses i adorables.

Feina, cascú la seua, i fent-la com millor no sap, sempre dic. Jo atapeint merdegades, i l’interrogador interrogant, i prou; seriosament, sense imbècils assumpcions. Això és el que cal al món.

Vés a saber per quina distracció, per qualque molt superficial negligència típica de les famílies modèliques, just a little shallow lack of attention, and... i mon pare l’escapçat l’oblidaven a l’ampit de la finestra del soterrani, la que s’aboca arran de carrer, per on abans hi buidaven els carboners el carbó per a l’estufa central de baix. Totes les dones qui passen per la vorera d’aquell carrer i se n’adonen, d’aquell meló esfereït qui les fita, amb cara molt sorpresa, faldilles amunt, avien esgarips fictament escandalitzats, i l’omplen de rudes penjaments, li diuen de tot, retrets eriçats, blasmes esborronadors; i ell no diu re, és clar, entoma totes les abusives objurgacions molt equànimement, molt sofert (com quan era viu, sí ves!). Dones cruels, dones cruels. Dones cruels, qui, amb escarafalls de meucarra, pretenen que els disgusta que hom vulgui veure’ls les natges, i àdhuc roseta i parruf... i per això es deuen ficar faldilles amples i curtes, i duen, si en duen, calcetes minúscules que no amaguen re! Tret tampoc que cap d’elles (o, segons la meua teoria, no gaires) no se n’adona que per one of those silly oversights, per una d’aquelles tanoques distraccions que s’escuncen sovintejadament rai en les famílies modèliques, aquella atònita carbassa, no en fa poques, de setmanes, que, com dic, rau allí, immòbil (i algunes de les paies qui hi passen sovint, hi deuen passar, doncs, part de dalt, per vici, i llurs crits i escarafalls comèdia podrida), hi rau... hi rau... hi rau (el carbassot mon pare) irremissiblement corrompent-se.

Que qui fou el pobre innocu distret que allí l’hi plantava per a mai més no ocupar-se’n, potser algú voldria escatir...? Sí ves, tant se val, oi? Fos qui fos que l’hi hagués abandonat, a l’ampit de la finestrota (qui sap si ma mare mateixa, o cap altre gàngster fent d’amant de torn, o fins i tot, qui sap, la dona de les feines), la qüestió no era aqueixa, la qüestió era que mon pare duia mort a l’ampit, podrint-s’hi i alhora fitant, faldilles amunt i cuixes amunt de les pretensioses femelles molt exhibicionistes, els conys pudents qui passaven pel carrer, i hi duia, dic, pel cap baix un mes i tot. Menystingut, ningú en aquell mes llarg no hi havia caigut a donar-li quatre culleradetes de sopetes ni li netejava amb quatre paperets el trau emuntori, ja ho veieu.

D’aquest detallet (de la venerable testa exposada als elements corrosius de les hòrrides desagraïdes dones qui fel escopinen) me n’assabent perquè l’entrevistador marieta qui treballa per a la bòfia em presenta amb bombos i platerets imaginaris, i com si això (o allò o cap altra esdevinença) em fes culpable al capdavall de la mort de mon pare, la nota necrològica que ma mare (al cap i a la fi, l’única dona al món qui mai de fotre no em permetia, llas, car cap altra poc que s’hi apuntava, tot i que cal reconèixer així mateix que ma mare és una dona molt generosa en aquest aspecte, i que doncs ho permet a gairebé tothom, fins i tot als qui som una miqueta tocats), la nota, dic, l’òbit ressenyat que ma mare i jo mateix no havíem confegit el mateix jorn, abans que el darrer amant (un pistoler no gens home del món, mes segurament gran xinador) m’obligués a partir, expulsat i deshonorat, de la casa pairal (vull dir, mairal).

Volia dir-li al començament que es fotés l’òbit al cul, però quelcom a la nota em distreia. Cert que es tractava de l’antiga nota, tret que ara amb l’afegitó nou que dic del detall macabre i molt sensitiu de la veritable i molt trista mort de mon virtual (en tot cas nominal) progenitor Aristarc, qui perí, doncs, d’una faisó certament horrorosa... per comprensible negligència o oblit de família modèlica... car prou tothom (en una família tan arquetípica, carismàtica, incomparable, virtuosa, seràfica), tothom feina rai... per a pensar... per a pensar en cap cap esgarriat qui sap on... en cap racó de casa poc o no gens concorregut quotidianament, oi...?

D’on, tot plegat, que tampoc no hi hagi re de debò a recacejar, taral·lirot interrogador sense més arguments. Es tracta, li dic, d’una família exemplar, collons, no fotem!

I ara? Potser m’hauria abellit haver pogut tornar a casa per al funeral, mes, paupèrrim, qui m’hauria pagat el passatge d’aquest món a aqueix? No pas el marieta culcagat, molt lloable element de la bòfia local, el qual, sí ves, ran d’una breu ans lleu relliscada (d’aquelles que tant pateixen, pobrissones, les modèliques forces de l’ordre), another brief and slim slip-up, suara (prou dic, com qui no ho vol, l’angelet) em cardava un fotut tret al clatell.

A l’hospital hi sóc dut a deshora, amb pler de dilacions, after plenty harmless uncalled-for cunctations. I els excel·lents ans modèlics ans infal·libles cirurgians (infal·libles tret de qualsque fugaces cagades, qualsque comprensibles nyaps efímers ça i lla, tiny fugacious blunders, understandable under such pressure, you know) començaven alegrement de toldre’m i esporgar cosetes, pler d’òrgans inútils i fins i tot emprenyadors que hi dec tindre part dedins, i s’hi engrescaven, i endavant, a doll, merrily up and down the aisles, butterfingering away; lleu no m’hi gicaven, a aquest pas, en un d’aquells vespres de tronada o nits asfixiants, lleu, dic, no m’hi jaquien sinó la síndria o la ceba o el meló, amb tres o quatre tentacles al cul o al plint, on hi havia hagut el coll, per a fer bonic.

És clar, tot això si abans (Montecristo anyone?), si abans no trob manera de ficar’m les ulleres blaves, i dobles o triples de miop, del “suïcidat” del llit de la vora... i llavors... escàpol... llavors... llavors...

Llavors re. No tinc pas ningú contra qui revenjar’m de re. In fact, all’s fine, so fine. Un panorama tinc davant, escolteu, vós, sempre magnífic.


~0~0~